Diàlegs amb la mar

La remor de la memòria és un projecte de recerca i interpretació artística que parteix de la necessitat de conservar un llegat, el patrimoni immaterial, acumulat en la memòria dels pescadors, peixateres i persones vinculades al Port de Sóller, els quals han vist com aquest espai geogràfic singular ha canviat al llarg del temps, i és una representació dels canvis que han esdevingut a Mallorca al llarg dels darrers setanta anys.

El projecte de recerca, centrat en la memòria oral de les persones grans de Mallorca, i concretament del Port de Sóller, sorgeix de dues necessitats: una pròpiament científica i de recerca vers el patrimoni immaterial, en aquest cas oral, i una segona, de la necessitat de documentar la memòria oral marítima, expressada per la comunitat marítima, més propera al Museu Marítim de Mallorca. Aquesta veu imprescindible que aquest testimoniatge sigui documentat des del Museu, com així es manifestà en les diferents reunions que es mantingueren entre la direcció del Museu i la seva comunitat, i com així es recollí a les primeres Jornades d'Estudis de la Mar.

El testimoniatge recull les vivències de dotze testimonis, el més vell dels quals va néixer a finals dels anys vint del segle XX i el més jove a principis dels anys noranta del mateix segle. El treball ha fet partícips els testimonis de la nova construcció del Museu de la Mar i ha generat un espai de memòria, sense els quals no hauria estat possible. Els testimonis no són espectadors de la seva història i de la seva representació al museu, sinó que en formen part, la decideixen, a través dels records i de les vivències.

Aquests testimonis deixen d'estar al marge dels discursos hegemònics dels grans protagonistes de la història per formar part de la seva construcció i representació. Són ells els que en el seu dia a dia i de forma passiva o activa, conscient o inconscient, han construït el Port que tenim i la Mallorca del segle XXI, amb les seves contradiccions, que entren en diàleg amb un passat i un present acceptat i canviant. Uns canvis que s'han anat succeint des de la postguerra, fins avui dia, passant pel contraban, el turisme l'arribada de nous pobladors i tradicions, fins a l'adaptació i adopció de nous costums i tecnologies. Han transformat cosmovisions que es resisteixen al pas del temps, però que accepten sense més remei el nous aires que arriben, que fan entremesclar els desitjos personals amb els col•lectius.

Un museu ha de poder experimentar amb nous llenguatges. D'aquesta experimentació neix la relació entre la recerca desenvolupada per la Dra. Catalina Gayà Morlà i el col·lectiu de mediació educativa i artística Sa Galania, amb Rosa Garcia Moreno i na Mar Barceló Suau al capdavant. Sa galania reinterpreta la recerca, li dona forma i cos artístic; fa dels relats individuals una superposició de vivències personals al llarg del temps i la memòria del Port de Sóller construint un nou subjecte, col·lectiu, que a través de dotze testimonis construeixen un passat-present selectiu, però representatiu d'un conjunt de canvis.

Amb les seves instal·lacions artístiques, Sa Galania proposa una poetització subjectiva i personal de la investigació duita a terme per Catalina Gayà, en col•laboració amb el Museu Marítim de Mallorca, tot incorporant altres eines expressives per acompanyar les persones que ens visiten en el seu viatge per la memòria del Port de Sóller.

«Memoria del Museo Marítimo de Baleares» és una peça documental publicada el 1951 vinculada a la història de l’antic Museu Marítim. Es tracta d’un descobriment recent a través del qual podem conèixer els primers intents de patrimonialització de la cultura marítima de l’illa. Entre les seves 77 pàgines, organitzades en tres capítols i més d’una trentena de fotografies, la Memòria incorpora una documentació extensa sobre la gestió de l’antic museu, el tractament de la col·lecció, així com les estratègies de musealització, entre altres aspectes. Parlam, sense cap dubte, d’una peça única i imprescindible per conèixer la història del museu, així com per comprendre les relacions que envolten el patrimoni marítim al llarg de la segona meitat del segle XX.

1. Biografia de la peça

Actualment, la «Memoria del Museo Marítimo de Baleares» es troba sota la titularitat del Museu Marítim de Mallorca i és considerada una de les peces més destacades de la seva col·lecció.
Des dels seus orígens, aquesta peça documental ha estat vinculada a la història de la institució i ha actuat com un testimoni material dels inicis del projecte museogràfic. Malgrat la importància, la Memòria desapareix juntament amb altres peces de gran rellevància, a conseqüència del cessament del museu el 1974. Els primers indicis del seu parador apareixen gairebé deu anys després en el mercat d’antiguitats «El Rastro» de Madrid, amb la troballa feta per Carles Blanes, un conegut empresari mallorquí i col·leccionista amateur.
Durant més d’una dècada, la peça passa a formar part del llegat privat de la família Blanes fins a la intervenció de l’Associació d’Amics del Museu de Mallorca −una institució tradicionalment dedicada a la salvaguarda del patrimoni marítim illenc−, que s’encarreguen de documentar l’existència del document.
No obstant això, no és fins a la constitució del Consorci del Museu Marítim de Mallorca, a finals de 2017 quan s’inicien els tràmits per a l’adquisició. Concretament, aquest objectiu s’insereix dins la recerca del museu, liderada per l’expert en patrimoni marítim Manuel Gómez, per a recuperar el conjunt de peces que formaven part de l’antiga col·lecció del Museu Marítim de Balears. A partir d’aquest projecte, la Memòria ha estat recentment adquirida per aquesta institució i se n’ha celebrat així el retorn simbòlic al que podria considerar-se el lloc d’origen.

1. Interpretació sociohistòrica

• La història del Museu a través de la Memòria

Un dels elements més destacables d’aquest document és el contingut sobre els orígens de l’antic projecte museogràfic. Entre els aspectes més rellevants, la Memòria recull reflexions historiogràfiques interessants, sobre la localització de l’antic museu situat en aquells dies en la planta baixa del Consolat de la Mar, coneguda com l’antiga seu del Col·legi de Mercaders. L’elecció d’aquest espai, un lloc tradicionalment lligat a la mar i a l’art mercantil, responia, segons disposa el document, a una voluntat per posar en valor l’esplendor del passat marítim mallorquí i per commemorar fites històriques importants associades als períodes de progrés econòmic i tecnològic naval (Memoria del Museo Marítimo 1951: 1-4). Aquestes etapes comprenien els períodes d’expansió del comerç marítim de finals de l’edat mitjana, la colonització d’Amèrica, així com l’auge de l’art mercantil a Mallorca a partir de final del segle XVII. En aquest sentit, és interessant apreciar com l’interès per donar a conèixer la cultura marítima a través del Museu passava per recuperar en primer lloc la història de l’edifici i enaltir-ne la connexió amb uns determinats períodes històrics i universos marítims.
Certament, la Memòria fa visible una preocupació per incorporar l’edifici dins del projecte museístic i adequar-ne la història a la filosofia del Museu. Un dels aspectes més il·lustratius d’aquesta adaptació té lloc a partir del procés restauratiu de la façana principal de l’edifici duita a terme els mesos anteriors a la inauguració del Museu. Sobre aquest tema, és interessant destacar com aquest procés es fa sota uns criteris restauratius pròxims a l’Escola Francesa de Viollet-Le- Duc, centrats en aconseguir una «fidelitat històrica», seguint els principis d’unitat i d’harmonia estilística. Amb aquest projecte, la Memòria il·lustra com el Museu intenta respectar els estils primigenis associats als períodes d’esplendor naval mallorquí i eliminar altres etapes històriques representatives de la vida de la façana.

• La Memòria: una reflexió necessària sobre el patrimoni marítim

Uns altres dels aspectes més interessants d’aquesta peça és la reflexió que conté sobre la necessitat de patrimonialitzar la cultura marítima, tal com disposa un dels objectius prevists en el reglament: «la necessitat d’agrupar i conservar tots els objectes de caràcter històric que avui es troben dispersos en museus diversos i col·leccions de caràcter estatal i particular» (art. 1 De la constitució del Museu). Amb aquesta problemàtica, la peça resulta essencial per entendre els primers intents de gestió patrimonial dins l’àmbit marítim insular, ja que planteja el patrimoni com quelcom que ha de ser públic, accessible i també col·laboratiu (Serra, 2015). Al respecte, les estratègies de divulgació que proposava l’antic museu es dividien en exposicions i en activitats didàctiques i preveien la constitució d’una «escola de maquetistes navals» (art. 7). Per tal de recuperar el patrimoni marítim, l’antic museu va desenvolupar un treball conjunt amb l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Balears encarregada, en essència, de gestionar les donacions i adquisicions al museu (art. 21).
Estretament connectada amb aquesta preocupació, és interessant veure com la Memòria també ens mostra la noció que tenien sobre el patrimoni marítim i quins eren els seus valors associats. Del total de peces analitzades en el catàleg (285), veim que un 50 % pertanyien al món de l’armada; un 20 %, a la marina mercant; un 20 %, als sistemes de navegació i un 10 % fan referència al món de la pesca. Les biografies del general Antonio Barceló, el general Valsameda, frai Ramon Despuig − Gran mestre de Malta, el navegant mallorquí Jaume Ferrer, entre d’altres, són determinants en la construcció d’un discurs museogràfic que se centra en l’auge de la flota mallorquina i l’art mercantil a Mallorca entre els s. XVI-XIX. Amb aquest discurs es volia valorar el conjunt d’aspectes econòmics, tecnològics i científics vinculats a la història naval mallorquina.

• Passat i present sobre el patrimoni marítim

A partir d’aquestes idees, observam com la peça posa de manifest una manera d’entendre el patrimoni marítim, característica d’una època determinada, estretament connectada amb uns valors lligats a l’univers bèl·lic i mercantil. Com podem deduir de l’anàlisi, la mirada se centra en enaltir el conjunt d’aspectes econòmics, científics i tecnològics de la cultura marítima associada a la història del passat naval mallorquí, deixant de banda altres elements tradicionalment vinculats al món de la mar, com és l’univers de la pesca, els oficis artesanals, entre altres.
Aquesta concepció sobre el patrimoni marítim, descrita en la peça, ha anat evolucionant al llarg del temps, i entre alguns investigadors s’ha considerat: «un fenómeno en permanente cambio, fruto de la inventiva social y grupal, de su identidad y de su memoria, como expresión de identidades resultantes de nexos entre pasado, presente y futuro» (Homobono, 2014). La mirada actual projectada sobre aquest patrimoni inclou, d’aquesta manera, un espectre ampli d’universos associats al món marítim, com poden ser les diferents arts associades a la pesca, així com tot el conjunt de: «relaciones articuladas históricamente por medio de las gentes de mar hombres y mujeres» (Pereira, 2009).
Aquestes dues mirades projectades no són excloents (una de tall social i una altra més tecnològica), sinó que ambdues participen simultàniament en la nostra consideració actual sobre el patrimoni marítim. Sobre aquest tema, la Memòria resulta fonamental per entendre aquesta noció polièdrica i canviant del patrimoni: el seu estudi ens permet establir ponts de connexió entre el passat i el present, necessaris per reflexionar quina mirada tenim actualment sobre aquest aspecte, i valorar, en definitiva: «la riqueza de las interpretaciones y reinterpretaciones simbólicas» (Ballart et al., 1996) que representa. En aquest context, aquesta peça documental és un precedent directe per al projecte museogràfic actual del Museu Marítim de Mallorca, no sols des del punt de vista biogràfic, sinó també des del punt de vista de gestió patrimonial.
Des d’aquesta perspectiva, observam que el treball del Museu Marítim de Mallorca no es pot entendre sense algunes de les estratègies de patrimonialització abordades prèviament per l’antic museu. El document mostra com existeixen uns certs punts de connexió entre tots dos projectes a l’hora de percebre i gestionar la cultura marítima. Per exemple, el treball inicial de les dues institucions parteix d’una preocupació creixent per l’estat de dispersió del patrimoni marítim i fan visible una mirada nostàlgica (Wilson, 1999), que reflexiona sobre la pèrdua progressiva de formes de vida ancorades en la mar: «hoy ya ha perdido este estar tan cerca de quien le diera vida. Palma al ir creciendo en el trascurso de los siglos va robando en el mar sus terrenos palmo a palmo» (Memoria del Museo Marítimo 1951: 1).
Si, en el cas de l’antic museu, aquesta recuperació se centrava en el patrimoni naval, la salvaguarda projectada pel museu actual se centra majoritàriament en els oficis artesanals vinculats a la mar. Aquesta comparativa il·lustra com la mirada que projectam sobre el patrimoni està vinculada estretament a les transformacions del context sociocultural més immediat i es construeix partint de la recuperació per a aquells mons que s’estan perdent.

1. Conclusions

Tal com es pot observar, aquesta peça resulta fonamental per conèixer els inicis del projecte museogràfic actual, però també per comprendre els primers intents per patrimonialitzar la cultura marítima de l’illa. El contingut ampli ens permet establir nivells diferents d’anàlisi històrica i aproximar-nos als discursos de participació en la construcció de la cultura associada als diferents universos marítims. Així mateix, la pròpia biografia de la peça, una història basada en l’oblit i la recuperació posterior, és il·lustrativa per entendre, a una escala major, la història d’aquest patrimoni marítim i com ha anat revaloritzant-se al llarg del temps.

D’entre les relacions múltiples que s’han donat tradicionalment entre la comunitat marítima i la mar, les embarcacions han constituït, sense cap dubte, un element fonamental a l’hora de consolidar els vincles socials i culturals entre els dos mons. Apreciades més enllà del seu valor econòmic, aquest tipus de cultura material ha estat un factor determinant en l’articulació social de les comunitats pesqueres, així com un agent actiu en la definició de la seva cultura marítima.

Interpretació sociohistòrica de la col·lecció

• Una expressió dels vincles socials amb la mar

El valor patrimonial d’aquesta col·lecció no s’entén sense els vincles estrets generats entre l’autor i el món de la mar al llarg de la seva vida. Tal com hem pogut observar en altres casos, la importància documental de les peces està lligada a la biografia de l’artífex. De forma més concreta, aquest vincle entre autor i obra el podem apreciar en el moment en què algunes de les maquetes dissenyades pel mestre Guillem són embarcacions reals, vinculades al seu treball com a mestre d’aixa. El cas més il·lustratiu el veim amb Adamastor (1963), una embarcació de 10 metres que Guillem Amengual va construir desinteressadament per a un gran amic de la família.
L’execució d’aquest projecte no només va ser important des del punt de vista personal, sinó que també va ser significatiu per al conjunt de la comunitat pesquera del Molinar. Un cop finalitzada la construcció, es va traslladar l’embarcació monumental des del taller del mestre fins al port. A causa de les grans dimensions del projecte, es va necessitar la participació d’una gran part dels veïnats, qui es varen coordinar en diferents grups de persones per fer arribar l’embarcació al seu destí final. Aquest esdeveniment popular va fer visible la importància que va tenir l’embarcació des del punt de vista social, que va funcionar com un punt d’unió entre els diferents col·lectius de la zona; així com des del punt de vista professional, ja què l’èxit del projecte significa la consolidació del mestre Guillem com un referent per a la comunitat (Oliver, 2020). La posterior conversió d’Adamastor en una maqueta suposa, en aquest sentit, una manera de recordar i d’homenatjar aquest projecte transcendental, tant per a la vida professional del mestre, com per a la pròpia comunitat de la zona.

• Diàlegs amb la tradició constructiva

De forma generalitzada, el conjunt de models reprodueixen el caràcter vocacional i autodidacta d’Amengual per elaborar embarcacions, tal com comenta la seva filla Antònia Amengual: «el meu pare era molt bo fent els canvis d’escala. Era intel·ligent de la mar i era intel·ligent de terra» (entrevista a Antònia Amengual, juny de 2021). La decisió del mestre per introduir-se en el món del modelisme és una via que utilitza per perpetuar-ne els coneixements com a mestre d’aixa. En aquest sentit, des del punt de vista tècnic, les peces són una expressió material del virtuosisme que havia desenvolupat en la professió. Es tracta d’embarcacions monumentals on la fusta té un protagonisme fonamental a causa de l’alta qualitat. Cadascuna de les peces de la col·lecció constitueixen models irrepetibles, que varen ser construïts amb les mateixes tècniques que aplicava el mestre quan treballava en la reparació i construcció d’embarcacions (Jaume Amengual, Mallorcapress, 11 de desembre de 2015).
A més a més, és important destacar que el mestre Guillem aprofita el procés de miniaturització per difondre els seus coneixements artesanals a la resta de la comunitat. Al respecte, Guillem Amengual va deixar inacabats alguns models, amb un propòsit didàctic, tal com comenta Antònia Amengual: «hi havia casos que les embarcacions no estaven acabades, això ho feia perquè la gent veiés com eren realment» (entrevista a Antònia Amengual, juny de 2021). Segons comenta la seva filla, amb aquest treball, el mestre tenia com a objecte ensenyar les parts estructurals i poc conegudes de les barques tradicionals.

• Comunitat, tradició i identitat marítima

Des del punt de vista social, aquest procés de miniaturització basat en el canvi d’escala possibilita l’enfortiment d’uns vincles afectius del mestre, així com el desenvolupament d’estratègies de col·laboració. Sobre aquest tema destacam que, durant el procés de creació d’alguns models, hi varen participar puntualment algunes amistats del mestre: «hi havia un amic que venia, feien i desfeien, i li deia: -mestre Guillem, has de fer això d’aquesta manera i això d’aquesta altra» (entrevista a Antònia Amengual, juny de 2021). A més, treballar amb maquetes permetia donar a conèixer el seu treball dins d’un cercle social més íntim, però també a la resta de persones interessades en aquest món. Cal destacar el vincle important que va generar amb l’Associació de Llaüt Modelisme Naval de Mallorca i la divulgació del seu treball en exposicions locals recents.
Des del punt de vista simbòlic, les maquetes materialitzen una sèrie d’elements intangibles associats al món de la mar. Tal com hem comentat, els models projecten la importància que han tingut les embarcacions en la consolidació de la cultura marítima per a la comunitat pesquera en general i en la trajectòria de vida de Guillem Amengual en particular. Sobre aquest tema, és interessant veure que, més enllà del valor personal que tenen per a l’autor les embarcacions, aquestes acaben actuant com un element actiu en la definició de la identitat dels diferents col·lectius tradicionalment vinculats a l’univers marítim (Ransley, 2005). De forma unànime, les embarcacions s’han interpretat com una expressió material de l’ancoratge per la mar viscuda per les comunitats marítimes, a partir del qual s’han definit gran part de les seves relacions socials i culturals.

Conclusions
Indubtablement, la importància d’aquesta col·lecció va més enllà del seu valor tècnic. Tot aquest conjunt resulta ser una expressió material sobre la passió que va projectar l’antic mestre d’aixa al llarg de la seva vida. A més a més, aquesta col·lecció ens permet fer visible la importància que han tingut tradicionalment les embarcacions en la consolidació social i cultural dels diferents col·lectius lligats a la mar. Des del Museu Marítim de Mallorca hem estat conscients d’aquest llegat i hem volgut homenatjar aquesta important obra de vida incorporant-la com una peça fonamental dins la nostra col·lecció.

Què és l’ofici de calafat?

L’ofici de calafat és un art mil·lenari amb una gran tradició a la zona del Mediterrani, que consisteix, en termes generals, a garantir l’estanquitat d’una embarcació. Tradicionalment, aquest ofici s’ha basat en una relació respectuosa amb la principal eina de treball, la fusta, amb la qual s’ha desenvolupat un sistema de treball sostenible en termes materials, econòmics i socials. A diferència del mestre d’aixa, el calafat no necessita una gran infraestructura per dur a terme la feina. De fet, és interessant veure que les eines que utilitzen es caracteritzen per una senzillesa i minimalisme aparents, així com també pel valor que tenen com a conjunt. Encara que parlem d’un ofici amb segles d’història i estretament vinculat a la cultura marítima de la nostra illa, avui són poques les persones que es continuen dedicant a aquest art amb mètodes artesanals.

Biografia de vida
Les eines de calafat que avui integren part de la col·lecció del Museu Marítim de Mallorca han pertangut a l’antic mestre d’aixa i calafat Antoni Josep Munar Reus (1963), fill de l’històric mestre d’aixa i pescador Antoni Munar Colom (1931), conegut com a Boliquet. Parlam d’un conjunt d’eines utilitzades tradicionalment per calafatar i que Antoni J. Munar va fer servir en moltes ocasiones per treballar amb el seu pare a l’antiga drassana situada al tradicional barri pesquer del Molinar. Aquest conjunt de peces està format per les eines següents: dues maces, un joc complet de ferros o parelles de calafat (nou en total), una senalla d’espart com a attrezzo i la resta d’una bobina d’estopa que varen fer servir per calafatar l’obra viva del llaüt Grumete.  
Les peces formen part de la Col·lecció Antoni Munar Colom, que Antoni J. Munar ha confeccionat amb molta cura a partir de 684 eines de treball heretades del seu pare i de dos grans mestres més: Antoni Llonch Vich (1884–1963) i Miquel Mestre Lliteres Ramis (1926-2017). En aquesta col·lecció hi veiem projectat un alt valor patrimonial, ja que totes les peces representen l’obra de vida de cada mestre. A més a més, també destaca pel valor emocional, ja que consta d’unes peces que, en conjunt, són una herència dels coneixements transferits entre els mestres al llarg de les generacions i que són una forma de consolidar una tradició familiar i gremial.
En origen, el conjunt d’eines de calafat va pertànyer al mestre Miquel Lliteres Ramis. Segons comenta Antoni J. Munar, el mestre Miquel va ser un dels calafats més importants de l'illa, valorat entre la comunitat marítima per aplicar un gran maneig de la tècnica i per desenvolupar una elevada capacitat d'adaptació i de resolució en cadascun dels seus encàrrecs. En aquest sentit, les eines materialitzen la passió que sentia per un art que dugué a terme al llarg de la seva vida i que el consolidà com a mestre calafat: «quan no es trobava ningú per aturar una via d’aigua persistent acudien al mestre Miquelet» (entrevista Antoni J. Munar, 09 d’abril de 2021). A més a més, va treballar conjuntament amb el pare d’Antoni J. Munar, el reconegut mestre d’aixa Antoni Munar Colom, amb qui també l’unia una gran amistat.
El mestre Miquel va cedir les seves eines al seu mosset Antoni J. Munar, que feia anys que aprenia l’ofici de calafat paral·lelament al de mestre d’aixa: «tan bò ja va veure que havia superat la fase inicial com a mosset, doncs de forma cerimoniosa me va regalar les eines. Imagina’t quina càrrega emocional. Em vaig sentir molt orgullós» (entrevista Antoni J. Munar, 09 d’abril de 2021). Amb aquesta herència, Antoni es va dedicar a calafatar i a reconstruir embarcacions de fusta junt amb el seu pare durant aproximadament 25 anys. Un cop deixà de dedicar-se a ambdós oficis, les peces varen passar a formar part de la seva col·lecció. Parlam d’un conjunt d’eines que, en total, podrien arribar a tenir entre 70 i 80 anys.

Interpretació sociohistòrica

1. Herència i tradició

Si analitzem la dimensió social d’aquestes peces observam que no es desvincula del seu vessant biogràfic. Com hem pogut veure, les eines de calafat actuen a través del seu caràcter hereditari com una forma de consolidar els coneixements del mestre assimilats pel mosset i de garantir la seva professionalització. En aquest context cerimoniós que Antoni assimila com a un «ritual de pas», els objectes formen una aliança activa entre el mestre i el mosset a l’hora de perpetuar una tradició ancorada a la mar i a la fusta a partir de la qual es fa visible el caràcter vocacional de l’ofici: «de petitó la drassana era el meu parc infantil d’aventures, jo jugava entre les quadernes d’una barca que el meu pare treballava i sentia l’oloreta que fa la fusta quan la raspes, de l’estopa, el roure i el pi» (entrevista Antoni J. Munar, 09 d’abril de 2021). Com a objectes d’aprenentatge artesanal, les eines de calafat també esdevenen un element actiu en l’assimilació d’un saber tècnic i d’uns valors culturals associats a determinades creences i tradicions de l’ofici  (Oliver i Tomàs 2020).  

1. Formes de cooperació i col·laboració

En paral·lel a aquest caràcter hereditari, les peces també ens donen peu a parlar de les relacions complexes de col·laboració i productivitat que s’han donat tradicionalment entre l’ofici de calafat i el de mestre d’aixa. En termes generals, les dues arts han compartit un mateix sector econòmic, com és el de la construcció naval, a partir del qual han desenvolupat diferents estratègies socioeconòmiques basades en la cooperació. Una de les més destacables ha estat a l’hora de fer front a un problema que afectava els dos oficis per la proximitat a la costa, com va ser la pirateria. A causa de la situació de vulnerabilitat, els calafats i els mestres d’aixa varen treballar de forma conjunta en la redacció d’ordinacions que recollien la creació d’uns fons destinat a la redempció de captius (Chamorro 2019).
Els mestres d’aixa i els calafats solien compartir un mateix espai productiu, que se situava generalment a una drassana on es duia a terme un treball complementari, però diferenciat un de l’altre: «són dos oficis que es complementen i que resulten indissociables. Per això alguns artesans dominen ambdues disciplines» (Munar et al. 2010). Mentre que el mestre d’aixa tenia els coneixements relatius a la construcció i reparació d’una embarcació, el calafat se n’encarregava de l’estanquitat per a la qual cosa havia de «tapar amb estopa els coments de les posts o taules dels vaixells i de les embarcacions menors de fusta i cobrir-los amb una capa de brea» (Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana). Aquesta complementarietat donà lloc en alguns casos a una organització gremial basada en la solidaritat, així com al desenvolupament d’estratègies de resiliència conjuntes (Chamorro 2019).
Amb el pas del temps, aquesta organització complementària de la feina ha derivat en una unificació dels oficis. Actualment podem veure que, en la majoria dels casos, els mestres d’aixa són les persones encarregades de calafatar les embarcacions als seus tallers. En aquest sentit, els coneixements vinculats amb l’art de calafatar s’han anat incorporant dins del sistema d’aprenentatge del mestre d’aixa sent reproduïts pels seus aprenents durant les fases inicials en la instrucció d’aquest ofici (Oliver i Tomàs 2020). L’elevat grau d’assimilació que s’ha generat al voltant dels coneixements dels calafats per part dels mestres d’aixa ha provocat que a, dies d’avui, es tingui una percepció unitària d’ambdues arts.  
Aquesta reorientació dels dos oficis respon majoritàriament a una estratègia d’adaptació per part del mestre d’aixa enfront d’una situació econòmicament poc sostenible derivada del canvi de model socioeconòmic del sector nàutic-pesquer (Badias 2006). Amb la substitució de la fusta, la tecnificació i descens del nombre de barques tradicionals, els mestre d’aixa s’han vist obligats a rendibilitzar el seu treball incorporant una sèrie de pràctiques, com ara calafatar, que no havien fet tradicionalment.  
En aquest sentit, l’anàlisi social d’aquest conjunt d’eines de calafat ens permet valorar no només la importància sociohistòrica d’aquest ofici, sinó també fer visibles les seves reivindicacions actuals. Actualment els pocs calafats que treballen a l’illa tenen una  lluita doble: la reivindicació d’una tradició separada però complementària de la del mestre d’aixa i la defensa dels seus mètodes tradicionals enfront dels sistemes nous d’impermeabilització, generalment poc sostenibles.
Per concloure, podem veure com l’estudi d’aquestes eines ens ha permès entendre la importància que han tingut tradicionalment els vincles socials entre ambdós oficis a l’hora de desenvolupar diferents estratègies de cooperació i resiliència. Al mateix temps, a partir de l’anàlisi de les peces s’ha volgut posar sobre la taula les principals problemàtiques que han d’afrontar actualment els calafats. En aquest sentit, des del Museu Marítim de Mallorca considerem important la necessitat d’establir una reflexió al voltant dels camins que ha de prendre aquest col·lectiu per defendre i perpetuar la seva tradició. Al respecte, hem volgut començar per reivindicar el valor patrimonial de les seves eines-representades dins la col·lecció d’Antoni Munar Colom- i fer visible la seva importància dins del conjunt d’arts artesanals vinculades a la mar.     

Què és un diorama? 

Popularment podem conèixer els diorames com a sinònim de «maqueta» i també de «miniatures». Concretament, es tracta d’escenes modelades de forma tridimensional on es representa un tema concret, ja sigui un paisatge o un esdeveniment, amb figures humanes/animals reals o fictícies (Insley 2008). La funció dels diorames està estretament lligada a usos museístics i didàctics, ja que actuen com una mena d'expositor o llenç explicatiu on es resumeixen i concentren les característiques d'un tema, personatges d'una regió, etc. Tenen el seu origen a mitjans del segle XX a EEUU,  concretament als museus regionals nord-americans, però al llarg del segle XX i XXI el seu ús s’ha extrapolat a la resta món i, avui dia, és freqüent trobar-los exposats als museus regionals de caràcter etnogràfic i marítim. 

Descripció general

La recerca ha començat amb l’estudi de dos diorames que va construir el mestre xarxer Agustín Chicón Gómez per a la Confraria de Pescadors de Palma durant la dècada dels anys vuitanta del segle XX. En aquestes peces trobam representades dues tècniques de pesca diferents. Al primer, es reprodueix l’art de pesca de l'Almadrava en una maqueta de grans dimensions construïda al 1982. El segon diorama, de dimensions també notables, feta al 1986, representa un art de pesca de bou. Ambdues peces i els seus diversos elements (figures, fons marí i aparells de pesca) estan fetes a mà amb corda, fusta, metall, pintura i plom.

Biografia de les peces

Agustín Chicón va fabricar el primer diorama a les antigues dependències de la Confraria de Pescadors de Palma, situades a les oficines de la Llotja de Palma. En el procés de creació del diorama hi va participar, de forma puntual, el seu nebot i mestre xarxer Juan Chicón. El segon diorama també es va fabricar en aquestes oficines i el va fer de forma individual n’Agustín.

Fins a mitjans dels anys 90, els diorames es varen exhibir a les oficines de la confraria. Posteriorment, les peces es traslladaren a un nou local, situat al carrer de Sant Magí, al barri de Santa Catalina. En aquest nou espai, es varen dipositar en un magatzem i hi varen romandre fins a principis del segle XX. És en aquest moment, quan la família d’Agustín emprèn un procés de recuperació, reparació i reubicació dels diorames, que es traslladen al Centre de Salvament Marítim, on es troben actualment sota la tutela d’en Miquel Chicón, un dels fills de l’autor.  

Interpretació sociohistòrica

Des d’una dimensió sociohistòrica, la temàtica de les dues peces ens permet parlar del sector pesquer i, concretament, connectar-lo amb els canvis que es produïren en la comunitat pesquera durant el darrer terç del segle XX. D'una banda, el primer diorama representa l’almadrava, una complexa tècnica de pesca tradicional profundament arrelada a l'imaginari dels pescadors a causa de la importància sociohistòrica que té i, també, pels valors que representa. Dins de les variants que podem trobar sobre aquesta tècnica, n’Agustín va optar per representar un model concret característic de la costa d'Almeria, la coneguda com l'Almadrava de Monteleva. Al contrari que les seves predecessores, aquesta tècnica es caracteritza per utilitzar xarxes fixes i un mètode de pesca selectiu i passiu amb la qual es disminuïa l'esforç pesquer i permetia una major autonomia als pescadors a l'hora de fer les captures (García Vargas i Florido del Corral 2014). En aquest sentit, Chicón representa una vessant moderna de l'almadrava, en un context en el qual aquesta tècnica mil·lenària començava a experimentar una progressiva desaparició (Florido del Corral 2005). Per tant, la tria? d'aquesta peça és resultat d’una mirada nostàlgica des del present de l’autor en què reivindica el passat de les comunitats pesqueres i de les tècniques que empraven.

Més enllà d'aquesta mirada nostàlgica projectada en l'almadrava, n’Agustín també va representar una tècnica de pesca que estava plenament vigent en el moment en què la representava en els diorames dels anys 80, com és la pesca de bou. Si bé parlam d'una tècnica d'arrossegament que practicava quasi tota la comunitat pesquera mallorquina (especialment a la zona d'Alcúdia i Palma) des de finals de segle XIX, l'evolució d'aquesta tècnica va estar estretament connectada amb la modernització del sector pesquer balear. Aquesta modernització va començar amb la motorització de les embarcacions de pesca de bou als anys 20, però l’impuls definitiu es va produir a partir dels anys 70 amb la Llei de renovació i modernització de la flota pesquera del 1961 (Velasco 1992).

Amb aquests dos diorames, podem observar que s’estableix un diàleg entre dues pràctiques pesqueres i dues maneres d'aproximar-se a la història i la memòria dels pescadors. D’una banda, una pràctica pesquera tradicional i poc mecanitzada com l’almadrava i, de l’altra, un tipus de pesca més mecanitzada i representativa de la modernització del sector, del model vigent. No obstant això, ambdues peces tenen un element en comú: la importància que tenen les tècniques de pesca (i, dins aquestes, les xarxes) per a la comunitat pesquera en general i per a l’autor de les obres, en particular. Aquests intangibles associats a les tècniques de pesca, a la modernitat i la tradició, fan que ens plantegem el rol actiu que varen tenir aquests dos diorames en la construcció de la identitat dels pescadors.

El rol identitari i simbòlic comentat vinculat amb els diorames i les tècniques de pesca que representen es fa possible gràcies a un procés de miniaturització (Davy i Dixon 2021). Aquest canvi d'escala possibilita la materialització de les tècniques de pesca i la seva translació de la mar a la terra, del lloc en el qual els pescadors desenvolupen la seva activitat, a les oficines de la confraria de pescadors. És gràcies a la seva menor escala i les seves característiques físiques que els dos diorames poden exhibir-se i veure’s en aquest espai com una representació simbòlica de les tècniques de pesca. Parlam d'un espai transcendent, des del punt de vista sociopolític, ja que les oficines de la confraria eren el lloc de trobada entre els pescadors i altres membres de la comunitat marítima, com les autoritats polítiques i alguns segments de la societat. Des del punt de vista sociohistòric, la Confraria de Pescadors de Sant Pere de Palma és un lloc representatiu tradicionalment de la comunitat dels pescadors a més d’una de les confraries més importants de Mallorca històricament i econòmica, ja que va ser la primera que es va fundar al segle XIV (Massutí 2004).  

Podem concloure que aquestes dues peces varen ser elements actius i aliades dels pescadors a l’hora de generar la seva pròpia identitat i de reivindicar-se com a comunitat davant la resta de la societat. Una identitat que es construeix a partir d'un element propi, la representació de les tècniques pesqueres, però en la qual també hi participen altres elements simbòlics, com és el propi edifici de la confraria on s'exhibien els dos diorames. Tota aquesta reflexió posa de relleu l'important valor social que tenien aquestes peces i en justifiquen la incorporació a la col•lecció del Museu Marítim de Mallorca. 

Què és una caixa de mariner?

Les caixes de mariner eren un tipus de mobiliari que s’utilitzava per transportar els efectes personals dels mariners durant les llargues travessies cap a Amèrica. La demanda d’aquest moble al Mediterrani coincideix amb l’auge del comerç marítim i amb el segle d’or de la marina catalana que tingué lloc a mitjans del vuit-cents (de Quiroga, 2010). Una característica que les distingeix de la resta de caixes d’oficis utilitzades per guardar la roba i estris, és que a la part interior de la tapa presenten escenes policromades de caràcter naïf. Generalment, les pintures no responien a un motiu concret, encara que la temàtica solia estar vinculada a la vida quotidiana del propietari (Fons i Batlle, 2015). Pel que fa a l’origen, era habitual que aquest tipus de mobiliari es fes a partir d’encàrrecs a petits tallers especialitzats d’artesans o fusters amb certa perícia pel dibuix (de Quiroga, 2010; Martin, 2015).

Interpretació sociohistòrica

• Quotidianitat a la mar

L’estudi social de les caixes de mariner ens ha permès conèixer la mar i concretament el món de la navegació a través de la seva quotidianitat. En aquest moble contenidor s’hi atresoraven, tancats amb pany i clau, els efectes personals dels propietaris, entre els quals destacam «diverses mudes de roba interior, gec, calces, faixes, gorres i espardenyes, tot ben nou, roba de llit, llençols, mantes de llana i coixins» (Roig, 1929: 96). Tenint en compte les llargues travessies, podem suposar que les naus representaven una segona casa per a la tripulació (Martin, 2015). Allà els mariners havien de conviure en cambres de dimensions reduïdes, fet que suposava que havien de portar l’indispensable a l’equipatge per optimitzar el poc espai que hi havia a la cabina (de Quiroga, 2010). 

En aquest sentit, és important entendre que la caixa de mariner no només és una peça que fa visible el caràcter més privat i íntim d’aquest col·lectiu. També evidencia una capacitat important d’adaptació i de gestió dels mariners amb els recursos disponibles. Les mateixes característiques físiques del moble responien a aquest objectiu: «el mobiliari estava condicionat per l’espai, mides reduïdes, mobles compactes sense elements sobresortints i fàcils de fixar  [...] és evident que el moble per excel·lència més adaptat a aquestes condicions era la caixa» (de Quiroga, 2010: 49). De fet, s’apunta que un dels motius que expliquen l’aparició de caixes policromades es deu a la necessitat que tenien els mariners de distingir els seus mobles i marcar, d’alguna manera, el sentit de la seva propietat i estatus social de la resta de la tripulació. 

Des del punt de vista social, les caixes ens mostren els vincles de col•laboració estrets que s’establien entre els mariners al llarg de les travessies. Aprofitant les hores mortes del viatge, es pensa que aquest col·lectiu es reunia a la part de la coberta per acabar de fer-hi alguns retocs relatius a la decoració i per preservar-ne el manteniment correcte (Font i Batlle, 2002). En aquest lloc de reunió, els mariners també utilitzaven les caixes per desenvolupar altres activitats de forma conjunta: «damunt les caixes seien al voltant del gibrell i menjaven» (Roig, 1929: 96). Aquestes experiències col·lectives al volant del moble ens permeten veure els processos socials basats en la col·laboració i la solidaritat que emergien d’un col·lectiu fortament castigat per les dures condicions que vivien a la mar.

• Imaginaris de la mar

En paral·lel a aquest vessant social, la caixa de mariner també fa visible un conjunt d’imaginaris que convergien entorn de la mar i que eren projectats tant pels mateixos mariners, com també per les famílies. A través de les escenes policromades, les caixes actuaven com un reflex de les pors, dels desitjos i dels anhels que envoltaven l’experiència d’embarcar-se, tal com veim amb la representació del mite de Judit. Segons algunes investigacions, amb aquesta escena, es volia recordar el poder de la dona sobre l’home i el càstig que li esperava a aquest en el cas de contravenir-la (Yebra, 2020). Traslladant aquesta interpretació a la realitat dels mariners, s’ha apuntat que el mite de Judit esdevenia una mena d’advertència visual de les dones als seus marits en el cas que fossin infidels durant la travessia. Des d’aquest escenari interpretatiu, es treballa amb la idea que podrien ser les mateixes dones dels mariners les que encarregaven la pintura a l’artesà (Martin, 2015).    

Segur que les motivacions que impulsaren la representació d’aquest mite a les caixes són ben diverses. No obstant això, hi ha una tesi compartida que accepta que les caixes, des de l’experiència dels mariners, actuaven com a espais de record de la llar i de la família quan aquests estaven embarcats a la mar. Al mateix temps, aquests cofres materialitzaven els desitjos i les pors que experimentaven els mariners a l’hora d’embarcar-se: «el mariner volia tornar enriquit i consideraven el viatge com un mitjà de vida que podia oferir beneficis» (Font i Batlle, 2015). Des d’aquesta òptica, les peces esdevenien una forma tangible de nostàlgia i d’il·lusions que es feia palesa per mitjà d’escenes vinculades a la vida quotidiana. El mite de Judit respon a aquesta idea, ja que era una escena que s’havia popularitzat al llarg del segle XVIII a partir d’estampes de petit format i estava estretament vinculada a la religiositat característica d’aquest col·lectiu. Seria plausible pensar que, en aquest cas, eren els mateixos mariners els que triaven els temes a representar. 

Conclusions

Amb tot això, l’estudi social d’aquesta peça suposa una eina valuosa per conèixer les preocupacions quotidianes, morals i votives dels propietaris, i per comprendre’n els pensaments, anhels i inquietuds (Martin, 2015). Parlam d’una peça amb un alt valor patrimonial, ja que ens permet acostar-nos a una història més personal, propera i humana del món de la mar i que, des del Museu Marítim de Mallorca, hem volgut recuperar i valorar.